Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura. El republico aquí per als lectors del blog que encara no coneguin aquesta publicació i us recomano que hi feu un cop d’ull.

Foto: Duncan Rawlison

Només passen quatre anys entre cada edició dels Jocs Olímpics d’estiu però aquesta vegada, entre Beijing i Londres han canviat prou coses per a que parlem dels primers Jocs de la era “social”. Les xarxes socials més populars actualment ja existien l’any 2008 però en aquell moment Twitter era una novetat que interessava a pocs (molts dels quals encara no enteníem ben bé per a què servia) i Facebook era encara, bàsicament, una xarxa de contactes entre estudiants universitaris. Al 2012 són tants els atletes i els equips que tenen les seves pàgines oficials a Facebook que la mateixa empresa ha creat un portal on agrupar-les  i segons dades publicades per Twitter, en un únic dia de la primera setmana d’aquests Jocs es van publicar més tweets sobre l’esdeveniment que en tota la durada de la competició el 2008.

Què ha canviat? A banda de l’evolució de les funcionalitats d’aquestes plataformes i del creixement de les xarxes socials en nombre d’usuaris, la transformació més significativa ha estat la dels nostres mateixos comportaments, hàbits i actituds. A l’any 2012 Facebook i Twitter són eines que molts utilitzem diàriament, que formen part de la rutina. Molts ja ens hi connectem abans d’esmorzar i amb la popularització dels smartphones, cada sala d’espera és una oportunitat per consumir i compartir informació. El tipus de continguts que hi publiquem també ha canviat molt i han passat de ser punts de contacte amb familiars i amics a canals de comunicació impossibles d’ignorar, d’on obtenim la majoria de la nostra informació i on compartim en directe opinions del que llegim o veiem, on contactem directament amb qui abans estava fora del nostre abast i on aprofitem per protestar sobre tot allò que no ens acaba d’agradar.

Potser és en aquests detalls on el Comitè Olímpic Internacional ha estat curt de mires: ells mateixos parlaven de com serien de fantàstics aquests Jocs Olímpics de Twitter (atletes en contacte directe amb el públic, victòries compartides, …) Fins i tot van crear un portal a la xarxa per cercar els contactes amb cadascun dels participants, el Hub Olímpic. Però veient com han anat les coses, hi havia un punt d’ingenuïtat en no haver previst que el potencial d’aquestes eines se’ls escapava totalment de les mans. Els delata una normativa d’usos de les xarxes per als atletes molt poc realista i totalment impossible de controlar (“cal parlar en primera persona”, “no es pot publicar comentari d’estil periodístic”, “només compartir fotos i mai vídeo”…), probablement redactada per advocats amb la intenció de protegir els interessos dels enormes contractes i patrocinis.

Foto: Duncan Rawlison

Què ens han portat aquests Jocs 2.0 finalment? D’una banda tenim atletes que, com tothom, són presents a les xarxes socials en el seu dia a dia (entre entrenament i entrenament, suposem). Això els permet un contacte molt més directe amb els seguidors, molta més visibilitat i, en conseqüència més facilitat per aconseguir espònsors i suport institucional. A canvi però, això significa que tot el que publiquen es pot tenir en compte i el problema ve quan alguns d’aquests esportistes, poc acostumats a estar en el punt de mira no pensen prou abans de piular: com el cas de l’atleta grega que no va arribar a competir per una piulada racista o del futbolista suïs que va ser-ne expulsat per un comentari desafortunat sobre els rivals coreans.

Els espectadors tampoc han deixat el llistó molt alt: al Regne Unit van detenir un jove per ofendre el saltador Tom Daley amb 140 caràcters de mala bava (en aplicació d’una llei sobre “comunicacions malicioses”) i tenim el cas a casa nostra del jugador d’hoquei Àlex Fàbregas que va haver de tancar el seu perfil a Twitter després de rebre insults i amenaces per haver parlat de sentir-se català. De moment en aquest cas no s’ha fet cap detenció, però això és un tema per un altre article.

Amb el que tampoc comptava el COI és amb l’autèntic “esperit d’equip” d’alguns atletes que s’han organitzat, amb hashtags oficials i tot (#Rule40 i #WeDemandChange2012), per protestar una de les normes que els imposa l’organització. La norma en qüestió: la prohibició de mencionar a través de les xarxes socials qualsevol empresa que no sigui esponsor oficial dels Jocs (i per tant de complir les seves obligacions amb els seus patrocinadors individuals… dels que molts viuen quan no hi ha competició i gràcies als quals poden seguir entrenant). Com que unes eines tan poderoses són impossibles de controlar, tampoc han pogut evitar que Nike (que no n’és esponsor) hagi aprofitat l’esperit olímpic (i el renom de “Londres”) per llançar una campanya a través de les xarxes que ja ha esdevingut viral.

Un cop acceptat que la força de tot plegat se’ns escapa i que ningú pot pretendre controlar les xarxes totalment, hem d’admetre que en els primers Jocs 2.0 no tot ha estat negatiu. Els Jocs Olímpics del 2012 han estat molt més globals, viscuts per molts arreu amb una intensitat fins ara reservada als pocs que els presencien en directe. Hem rigut amb Mr. Bean i la reina paracaigudista, hem desitjat sort, ens hem convertit en comentaristes inesperats, hem donat les gràcies als que han cregut en nosaltres i hem felicitat als que han tocat la glòria. Esportistes de rècord ens han saludat des de la intimitat de la seva habitació i d’altres han confessat que dormiran amb la medalla posada.

Atletes, espectadors, aficionats, seguidors, aspirants… tots partíceps d’una gran conversa global, la tangibilització a través de les xarxes socials del famós “esperit olímpic”. I ja ho diuen que l’important, és participar.